09/04/2020

El tractament del malestar comença quan algú pot escoltar-lo. Primavera confinada 2020.

Reflexions entorn la tasca terapèutica al CDIAP des de la Psicologia .

 

Estem vivint una històrica situació a nivell social i global d´emergències, canvis, incerteses. Esdevé molt complexa gestionar tants no sabers  i desemparaments en els infants que han de restar a casa per la pandèmia; una casa com a remei per a tenir-nos cura i que a vegades no pot acollir-los suficientment,  doncs abans ja patien mancances i afectacions que es compensaven amb altres serveis de la xarxa  sense el distanciament “social”.

Venim d´uns anys caracteritzats per símptomes que expressaven dificultats per a regular els límits i d´un context social amb carències pel que fa a recursos; part de la nostra  praxis clínica ho exemplifica.                                                                                                                                                                                                                                                                                                            Ara estem en un altre escenari i continua sent necessari, però alhora urgent, no només pels beneficis estructurants de la personalitat que aporta, sinó també pels dictats i propostes sanitàries (i que assumim de forma corresponsable) que ens recepten . Són molts límits que també limiten la disponibilitat dels precaris recursos compensatoris que s´havien construït.

Tal com diu Galeano “estem fets d´àtoms i de paraules”. I en aquests moments la paraula continua sent un material fèrtil com a eina en les noves dinàmiques assistencials –telefòniques,..-; escoltar i acompanyar a les famílies , cas per cas, és la base del nostre treball i es manté com orientació fonamental des d´una presència , ara , marcada per la distància física però que pot circular pels carrers de la confiança.

Cada entorn parental, en les diverses formes de soledats i complicitats que el sostinguin , és particular. Com diu Anaïs Nin “veiem les coses com som i no com són” ; cada subjecte té un tipus de defenses que en contexts extraordinaris es multipliquen i desequilibren; per tant, la singularitat de cada cas genera escoltes úniques i originals que de fet és l´essència de l´encàrrec que tenim com a Servei Públic.

Continua essent  molt important :

-Subratllar i desenvolupar les petites i grans troballes que inventen  les famílies. Ens cal estar atents a les seves queixes i demandes per a conèixer i reconèixer els propis recursos tant dels pares com dels fills i de la xarxa socio-sanitària-educativa que es pot anar teixint.

-Ajudar als pares a acostar i compartir amb els fills la nova realitat que genera faltes, dols, prioritats, interrogants, rituals, presències , absències i oportunitats noves. També mantenir la nostra disponibilitat pel que fa al suport psicològic als Equips Pediàtrics que estan fent una tasca extraordinària.

-Facilitar a les famílies saber-se dins una cadena de suports familiars i comunitaris (socio-sanitaris)i alhora intentar cercar en l`àmbit domèstic i en la mesura del possible, en el cas per cas, espais i temps per a que els adults s´alternin en l´atenció als fills per refer-se dels cansaments, les pors i les angoixes  ( i… com desaparèixer si com a referent parental “estic sol o em sento sol?” )

-Tenir cura de no accentuar les fragilitats de cada família i vetllar per a que confiïn –amb els seus encerts i errors- en el seu rol com a pares (avis, tutors,…) amb les funcions  maternes i paternes de donar a cada demanda dels infants, un Si o un NO . Ells no són mestres ni terapeutes però si fonamentals per a la construcció subjectiva dels seus fills.

-Comptar, com a professionals  amb la plasticitat dels nens en els primers anys de vida i amb la dels pares que s´inicien en les funcions parentals , primerencs, doncs cada fill és irrepetible . També amb la plasticitat  dels professionals que tenim el repte d’atendre’ls  de forma personalitzada  trobant marges per a la reflexió i l´anàlisi compartit  per poder realitzar aquesta feina  entre els dubtes  i  les ansietats pròpies.

 

Sabem que els subjectes s´articulen psicològicament amb satisfaccions i faltes i al CDIAP acompanyem a les famílies  en la construcció dels fonaments d´aquest procés; com les plantes, ens cal una mica de set per a créixer però la sequera esquerda les dinàmiques habituals de regadiu. La falta permet  inscriure la creació i descobrir l´univers simbòlic per donar un sentit a la realitat. El nen passa d´estar subjectat pels altres a subjectar-se als altres, del nom al pronom, de ser el desig d’altres a tenir el propi desig, d´omplir la falta de l´Altre a trobar-lo a faltar. Però no sabem com ens afectarà la falta extrema en que estem submergits i quines creacions ens portarà a inventar individualment i col.lectivament.

El món s´ha parat  i l´Altre  encarna alhora la cura i el risc d’emmalaltir o agreujar problemàtiques prèvies ; deixarà ferides per curar i remeis per inventar que ajudin a cicatritzar-les. Confiem en que la  paraula,  segueixi tenint bona salut i la clau per continuar obrint espais i temps  per a les cures.

 

Marga Gibert Riba / Psicòloga Clínica del CDIAP APINAS

 

( Poema visual de Joan Brossa

del llibre Poemes transgredits .Ed. Nordica libros )